Costa Brava

El clima mediterrani de la Costa Brava es caracteritza, en general, per temperatures temperades i suaus, amb estius secs i càlids i hiverns de fred moderats. De tota manera, la diversitat geogràfica de la zona afavoreix l'existència de nombrosos microclimes amb trets més freds i humits com més allunyats de la costa i elevats en alçada són. Així doncs, cal considerar indrets muntanyosos com la Serra de l'Albera a l'extrem nord, les Guilleries a l'extrem sud-occidental o les Gavarres al quadrant sud-oriental.

El territori de la Costa Brava és força divers pel que fa a les activitats econòmiques preponderants. Per sectors, la ramaderia és segurament el sector més àmpliament establert en tota la regió, per sobre de l’agricultura, que s’estén majoritàriament a les zones planes de l’Empordà i la Selva. La indústria ha tingut un desenvolupament més recent i és rellevant sobretot a l’entorn de la ciutat de Girona, així com en d’altres poblacions importants del Baix Empordà i la Selva. Finalment, cal destacar el turisme, que és el motor de la Costa Brava al llarg de tota la façana litoral.

Analitzant cadascuna d’aquestes activitats, cal destacar que la ramaderia de la Costa Brava és important sobretot pel que fa a les granges de bestiar boví dedicades a la producció de llet. També el bestiar porcí té una rellevància significativa. Aquest desenvolupament ramader ha influït força en l’agricultura, dedicada majoritàriament al conreu de farratges, per sobre del cereal i d’altres conreus tradicionals com la vinya i l’olivera. L’horta i els arbres fruiters també tenen un pes considerable en l’agricultura gironina.

La industrialització va arribar amb cert retard a la zona, excepte en el cas del sector del suro, que va tenir en el Baix Empordà un lideratge mundial que ja fa anys que va ser oblidat. A partir de la dècada de 1960, les indústries van proliferar a l’entorn de ciutats com Girona, Banyoles o alguns punts del Baix Empordà i la Selva.

Finalment, el turisme és una activitat de llarga tradició, com demostra el centenari complert per la denominació Costa Brava. Nombroses poblacions costaneres han atret —sobretot a partir de finals de la dècada de 1950— quantitats importants de turistes, que també s’han deixat seduir per viles termals de l’interior com Caldes de Malavella, Sant Hilari Sacalm o Santa Coloma de Farners.

La Costa Brava ha estat un indret poblat des dels orígens de la humanitat, i és un dels punts de Catalunya on més sovintegen els jaciments dels pobles del passat més llunyà. El paleolític és present per tota la regió, amb vestigis d’especial importància a les coves del Montgrí (entre 200.000 i 300.000 anys d’antiguitat, al Baix Empordà) i les coves de Serinyà (uns 100.000 anys d’antiguitat, al Pla de l’Estany). Els pobladors del neolític també van deixar la seva empremta a la Costa Brava, en especial a les zones muntanyoses de l’Alt i el Baix Empordà, on actualment es poden trobar encara dempeus nombrosos exemples de megàlits.

Els primers colonitzadors estrangers que van arribar a la península Ibèrica van ser els grecs, que van fundar dues ciutats importants a Roses (Alt Empordà) i Empúries (Baix Empordà) a partir del segle VI a.C. Els grecs van conviure amb els pobladors ibèrics, amb qui comerciaven. El territori de la Costa Brava se’l repartien les tribus dels indigets (Empordà i Pla de l’Estany) i dels ausetans (fundadors de Girona i presents també a la Selva). El nucli més important d’aquella civilització és Ullastret, un dels poblats ibèrics més destacables de Catalunya, tot i que la major part de les actuals poblacions van ser fundades en aquella època.

La segona Guerra Púnica va portar el primer exèrcit romà a Empúries el 218 a.C. i, a partir d’aleshores, la romanització va ser imparable. La Costa Brava no va tenir cap gran ciutat romana, tot i que Girona, Blanes o les termes de Caldes de Malavella van gaudir de cert desenvolupament. Van proliferar especialment les vil·les a les planes, dedicades a l’agricultura.

Després d’una mínima dominació àrab, el territori de la Costa Brava va passar, l’any 785, a formar part de l’imperi Carolingi, repartit en tres comtats dins la zona de frontera denominada Marca Hispànica. El comtat de Girona incloïa la ciutat que esdevindria important seu episcopal per a tota la contrada, així com la Selva i una part del Baix Empordà; el comtat d’Empúries ocupava bona part de l’Alt i el Baix Empordà; mentre que el comtat de Besalú atenyia el Pla de l’Estany i una part de l’Alt Empordà.

D’una banda, el comtat de Girona es va integrar aviat (l’any 878) amb els comtat de Barcelona i Osona sota la dinastia de Guifré el Pilós, que es va ampliar posteriorment a la resta de comtats veïns de Besalú i la Cerdanya. El comtat d’Empúries, per la seva part, va patir constants desavinences amb la casa de Barcelona, a més de conflictes interns amb els vescomtes de Peralada, que van gaudir d’una gran autonomia. La fotografia de la Costa Brava feudal es completa amb la gran importància i poder de nombrosos monestirs, com el de Sant Pere de Rodes, Sant Quirc de Colera, Sant Esteve de Banyoles o Sant Feliu de Guíxols.

Tota la contrada va gaudir de l’època de prosperitat dels segles XIII i XIV, però també va patir les epidèmies, fam i sequeres posteriors. A més, es va veure fortament afectada per les guerres pageses dels segles XIV i XV, en especial la guerra dels Remences.

Les llibertats aconseguides pels remences van permetre la construcció de masies i la recuperació agrària a tot el país, amb un increment de la població durant el segle XVI. Malgrat tot, els problemes no van desaparèixer, tot el contrari: el fenomen del bandolerisme es va generalitzar i va crear un clima d’inseguretat. A la Costa Brava hi actuaven regularment reconeguts bandolers com Rocaguinarda i Serrallonga (als boscos de la Selva), o Josep Margarit (a l’Alt Empordà). També la costa va patir la inseguretat, en aquest cas per la proliferació dels atacs de pirateria dels segles XVI i XVII, que van deixar de testimoni nombroses torres de defensa.

L’època també va portar constants conflictes bèl·lics entre la casa d’Àustria i França, que van afectar fortament aquesta zona fronterera. De fet, el tractat dels Pirineus (1659) va resituar la frontera entre tots dos països fins a la carena de la Serra de l’Albera, col·locant l’Alt Empordà literalment com a terra de frontera. Però abans i tot d’aquella solució, Catalunya va viure la guerra dels Segadors, revolta popular contra els terços castellans que va tenir sagnants episodis a Santa Coloma de Farners, Riudarenes, Palafrugell i la ciutat de Girona.

Encara al segle XVII, es va produir un altre conflicte bèl·lic contra França, la Guerra dels Vuit Anys (1689-1697), que va portar les tropes del mariscal Noailles fins a prendre la vila de Palamós.

El segle XVIII va començar amb la guerra de Successió, però de seguida va arribar un període de gran recuperació del camp català i de gran creixement del país, amb l’inici de les manufactures, a la zona principalment del tèxtil i del suro. Molta d’aquella embranzida, però, va quedar frenada amb un nou període bèl·lic contra França, amb la Guerra Gran (1793-1795) i la guerra del Francès (1808-1814), en què tot el territori de la Costa Brava va ser escenari de batalles i setges: Girona, Hostalric, Figueres...

Malgrat les guerres carlines, el segle XIX va arribar acompanyat de creixement econòmic i demogràfic, gràcies a la industrialització tèxtil (Girona, Salt, Banyoles) i surera (Empordà), així com a les millores agrícoles, de la pesca i el comerç. En aquest context va néixer el proletariat, amb els moviments obrer i associatiu. Però la crisi va arribar en dues etapes: primer per al camp de l’Alt Empordà amb la plaga de la fil·loxera, i unes dècades més tard per a tothom amb la Guerra Civil espanyola (1936-1939), que va trastocar la situació i va iniciar un fosc període de quaranta anys de retallada de les llibertats.

Novament, l’expansió industrial resorgeix a Girona i Banyoles, paral·lelament al boom turístic que viuen les poblacions costaneres, a partir de la dècada de 1960. Tot plegat provoca un augment de població de les poblacions grans i les del litoral, despoblant-se gairebé definitivament les zones més inaccessibles de l’interior i les muntanyes.

Els vestigis històrics més antics de la Costa Brava es troben al poblat ibèric d'Ullastret, perfectament excavat, restaurat i exposat. També al jaciment arqueològic d'Empúries, un dels més importants de la península ibèrica pel que fa a la colonització grega i romana.

El llegat monumental del romànic té el millor exponent al conjunt arquitectònic del monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Altres obres romàniques són la col·legiata de Santa Maria de Vilabertran o el monestir de Sant Quirze de Colera.

L'empremta medieval també és molt present al barri vell de Girona, amb un dels calls jueus més ben conservats del país, i a la catedral de Santa Maria. També en poblacions tan ben preservades com Pals, Peratallada o la Vila Vella emmurallada de Tossa de Mar.

El caràcter de les platges, molt sovint formades per cales tranquil·les de sorra gruixuda i aigües calmades, atrau els visitants a les costes de les comarques de l'Alt i el Baix Empordà i de la Selva. El perfil agrest de les roques i penya-segats que les envolten i les pinedes que gairebé arriben fins a la mar doten la Costa Brava d'una personalitat única. Entre els principals centres turístics, hi ha les localitats de Roses, l'Escala, l'Estartit, Blanes, Lloret de Mar, Platja d'Aro, Sant Feliu de Guíxols o Palamós, a més de les viles marineres de Cadaqués, Port de la Selva o Palafrugell.

La qualitat de les sorres i les aigües es veu reconeguda per les nombroses banderes blaves del litoral gironí. El respecte mediambiental queda palès també amb l'obtenció de la validació EMAS per diverses platges de les localitats de Roses i de Calonge. Així mateix, les platges de Lloret de Mar i de Fenals han merescut el certificat Q de qualitat turística.

La Costa Brava disposa de disset ports esportius i dues estacions nàutiques, la de l'Estartit i les Illes Medes i la de la Badia de Palamós i Sant Antoni de Calonge.

L'entorn natural és un dels grans valors d'aquesta zona. El Parc Natural del Cap de Creus ofereix la visió de la serralada pirinenca submergint-se a la Mediterrània. Presenta un litoral escarpat amb més 300 espècies de peixos i prats i boscos a l'interior que permeten observar aus migratòries. El segon parc natural de la demarcació, el dels Aiguamolls de l'Empordà, és un espai humit de pràcticament cinc mil hectàrees entre els rius Muga i Fluvià, amb gran biodiversitat de flora i espècies d'ocells.

Altres àrees de valor natural són les Illes Medes (escenari privilegiat per a la pràctica del submarinisme), els estanys de Banyoles i Sils o els massissos de Cadiretes (Tossa de Mar), Montgrí (Torroella de Montgrí) i les Gavarres (la Bisbal d'Empordà).

La flora esdevé un espectacle per si mateixa als jardins botànics de Marimurtra i Pinya de Rosa, a Blanes, i de Cap Roig i Santa Clotilde, a Calella de Palafrugell i Lloret de Mar, respectivament.

També la cultura té un paper destacable a la Costa Brava. Concretament, l'Empordà és internacionalment conegut per ser la terra de naixement de Salvador Dalí. El Triangle Dalinià es compon del museu i les cases on va transcórrer la vida de l'artista surrealista: Figueres, seu del Teatre-Museu Dalí, un dels museus més visitats de Catalunya i on es conserva bona part de la seva obra; el castell de Púbol, i la casa de Portlligat, a Cadaqués.

Altres fites culturals de la zona són els festivals de música de Torroella de Montgrí i Peralada, que any rere any apleguen una notable selecció de creadors i intèrprets de tots els registres.